UN INSTITUT DE PEL·LICULA,
per Joan Manel Soldevilla

L’any 1997, l’Institut Ramon Muntaner va viure una circumstància força curiosa i singular: convertir-se en plató de cinema. Fou amb motiu del rodatge de la pel•lícula Carreteras secundarias, una producció d’Emilio Martínez-Lázaro que estava protagonitzada, entre d’altres, per Antonio Resines, Maribel Verdú, Miriam Díaz-Aroca, José Bonilla i un debutant Fernando Ramallo.

Carreteras secundarias era una pel•licula basada en l’obra homònima d’Ignacio Martínez de Pisón, un dels joves narradors espanyols de la dècada dels noranta que començava a consolidar una trajectòria literària molt interessant; la novel•la, publicada l’any 1996, explicava les peripècies d’un jove adolescent que acompanyava son pare, un veritable pícaro de professió indefinida, fatxenda i entendridor, en els seus viatges per les carreteres d’Espanya. La creació de Martínez de Pisón, una barreja de bildungsroman –novel•la de formació– i road movie literària, era més que notable i tenia unes possibilitats cinematogràfiques innegables que no només es van manifestar en la producció esmentada de l’any 1997; set anys després, el director francès Manuel Poirier la va tornar a adaptar al cinema amb el títol Camins creuats –Chemins de traverse (2004)– una excel•lent pel•lícula on el protagonista era l’actor català Sergi López .

La novel•la estava ambientada als anys setanta i es desenvolupava per diversos llocs identificables d’Espanya –Morella, Saragossa, Madrid, etc.– però a l’hora de dur a terme l’adaptació cinematogràfica, l’equip que dirigia Emilio Martínez Lázaro va decidir respectar només alguns dels escenaris originals –com Madrid i Saragossa– i buscar localitzacions noves per diversos llocs de Catalunya. Desconeixem el motiu d’aquesta decisió però el cert és que la pel•lícula es va filmar a Girona, Roses, Port de la Selva, el Cap de Creus i Figueres; malgrat tot, cal precisar que no és que la pel•lícula estigués ambientada explícitament a les contrades gironines sinó que les localitzacions s’utilitzaven com uns escenaris neutres –unes platges, unes anònimes ciutats petites– on es desenvolupava l’acció.

Carreteras secundarias es va estrenar l’any 1997 i va tenir una acceptable acollida. La crítica la va qualificar de “excelente, emotiva, hermosa, muy entretenida, con un comienzo trepidante y un dúo Resines-Ramallo que mantiene con el ánimo secuestrado y los ojos húmedos la parte final de la película” (Ángel Fernández Santos, El País) i va guanyar el Premi a la millor pel•lícula en el Festival de Cine de Penyíscola al temps que era nominada a dos premis Goya en la categoria de millor guió adaptat –el va dur a terme el propi Ignacio Martínez de Pisón– i millor actor revelació –Fernando Ramallo, que, a més, també va ser nominat a aquest guardó en els premis de la Unión de Actores.

El rodatge es va desenvolupar al llarg de la segona quinzena del mes de maig i aquells dies va ser curiós veure pels carrers de Figueres actors famosos com Antonio Resines, Jorge Sanz o Maribel Verdú. Algunes de les localitzacions de la pel•lícula a la ciutat van ser el Casino Menestral o el bar Royal però aquest article vol parlar de com l’institut Ramon Muntaner es va convertir en escenari cinematogràfic.

En un moment determinat de la pel•lícula, el jove protagonista que interpretava Fernando Ramallo arribava a un centre d’ensenyament secundari; recordem que la pel•lícula estava ambientada als anys setanta i per tant feia falta trobar un centre educatiu que pogués oferir la imatge d’una institució antiga, com de tota la vida. L’elecció del nostre institut semblava obligada i d’aquesta manera, després de concertar-se les condicions de la cessió dels espais del centre, es va acordar dur a terme la gravació un dissabte, en concret, el dia 24 de maig, per evitar qualsevol tipus d’interferència en el normal ritme de les classes. D’aquesta manera i durant un seguit d’hores, l’institut es va convertir en una escola religiosa dels anys setanta –meravelles de la ficció cinematogràfica– i va ser ocupat per càmeres, plaquetes, focus i tot el parament que acompanya qualsevol producció cinematogràfica.

Es va dur a terme un càsting entre els joves de Figueres, ja que feien falta uns quants extres per omplir el pati de l’escola de la pel•lícula; tenim documentada la presència de dos alumnes dels centre que hi van participar: en Miquel Roura –actualment enginyer aeronàutic– i Carles Mallol, convertit en l’actualitat, després de llicenciar-se en comunicació audiovisual i estudiar dramatúrgia a l’Institut del Teatre, en uns dels autors teatrals emergents del panorama escènic català.

Hem pogut contactar amb en Carles Mallol que ha recordat com aquesta va ser una experiència estimulant i engrescadora que va poder dur a terme quan estava cursant l’antic segon de BUP –el que avui correspondria a un quart d’ESO. Recorda que el rodatge es va iniciar a les 8 del matí i es va perllongar fins a les 8 del vespre, un grapat d’hores ben intenses en les quals van haver de repetir i repetir les escenes que interpretaven. En Carles evoca com l’ambient del rodatge va ser molt divertit i intens i com els extres participants es van sentit molt ben tractats per tot l’equip de rodatge arribant a mantenir una cordial relació amb els actors protagonistes amb qui van coincidir. Un dels moments més divertits, rememora, va ser aquell d’escollir el vestuari anys setanta i destaca com singular i curiós el moment en què tots van anar a dinar a l’Hotel President vestits amb les robes d’època del rodatge. En definitiva, en Carles recorda com tots els participants tenien una mica la sensació d’estar fent una cosa important, un sentiment que avui, vist amb perspectiva, el fa somriure una mica però que en el seu moment era plenament compartit per tots els que van col•laborar en aquest projecte.

Si avui veiem Carreteras secundarias –òbviament la cinta ha estat repetidament emesa per televisió i comercialitzada primer en VHS i des de fa us anys en DVD– descobrirem un bona pel•lícula que, a més té el valor afegit de mostrar-nos alguns racons de l’institut convertits en espais de la ficció cinematogràfica. En concret haurem d’esperar fins al minut vuit de la filmació per poder veure el Muntaner. Són pocs els segons de glòria fílmica –en concret, 95– i en ells veiem la plaça, la façana, la porta d’entrada, el pati central, un segment del claustre i el gimnàs. L’acció que s’hi desenvolupa és força intensa, destacant especialment una baralla que té lloc al gimnàs en la qual es requereix la presència d’un hermano –es suposa que el centre és una escola religiosa– dels que exerceixen de professors. Unes poques seqüències després torna a aparèixer fugaçment un altre cop la plaça de l’institut i la porta d’entrada –escassos vint-i-cinc segons–, quan el protagonista i un amic decideixen fer campana i anar a jugar als billars. En definitiva, més de dos minuts d’institut en pantalla que per a la majoria del públic no tenen més transcendència però que, per a tots aquells que d’una manera o altre han estat vinculats al centre, tenen un encant remarcable i prou curiós.

 vídeo resum: fragment de la pel·lícula